Critica de "Señales del futuro"

Fa falta dir que la pel·lícula que es tract en aquest article està feta amb la finalitat de triomfar comercialment i els films més exitosos en aquest assumpte (llevat de la meravella El curioso caso de Benjamin Button, que no hem cansaré d'alabar) solen ser auténtiques basures propies de l'analfabet més inútil i estúpid del mòn. Tenint en compte açò (i trobe que sense tindreu en compte també) cal dir que Knowing (el títol en anglés)es una molt bona pel·lícula. El film s'obri amb una escena situada al 1959 on una classe fica en una càpsula del temps (un termo platejat sense ninguna utilitat) la seua visió del futur, menys una xiqueta que escriu una serie de nombres. Amb aquesta premisa arranca un espectacular trhiller que com explicaré més avant canvia de génere pel final del film. Venint de Dragonball Evolution (el tipo de pel·lícula que he dit avans però est`especialment carent de pretensions fins al punt, no de no ser ambiciosa, sinó que a més a més pareix entregarnos personalment la pala per a que l'enterrem)el film adquirix calitat, però es que no sols l'obra de Alex Proyas es un bon thriller amb escenes d'accions impresionants (l'escena del tren fa que el cor et vaja a cent) sinó que també té seqüencies de terror(els estranys de cabell tenyit i les seues aparicions van fer tremolar a més d'un en el cine). Cal destacar qu els efectes digitals, llevat de l'escena final i la del tren son bastants roïns (especialment la de l'avió) encara que altres crítiques pretenguen alabarlos. També s'ha de mencionar el paper de la música, on en l'últim moment (l'acceptació del final per part del protagonista) encaixa perfectament el allegretto de la séptima sinfonía de Beethoven. La pel·licula falla a l'última mitja hora (dura dos hores el film, llarga davant dels péssims 90 minuts de Dragonball)el génere passa i es canvia a la ciència ficció que l'espectador quasi no pot engolir amb tocs filosòfics (religiosos trets d'un discurs dels "testigos cristianos de Jehová"), però per sort la pel·lícula es salva en la penúltima escena (amb la música ja mencionada). Cal parlar de l'actor principal Nicolas Cage (aquest home tria le pel·lÍcules que va ha fer en el lavabo, ¡¡¡Bangcock Dangerous!!!) com ho pot fer tant malament (en algunes escenes, això sí) l'actor de El ladrón de orquídeas (la crítica canvia completament de tema per a poder col·locar en el cèl d'esta meravellosa pel·lícula, i per seguir la originalita del guionista d'aquesta), on l'actor interpretaba dos papers distints, el del (pesimista)guionista real (i escriptor d'aquest film) Charlie Kaufman i el fictici germà bessó d'ell Donald. L'actor aconsegueix convencer-nos de que hi ha en el mòn una persona igual que Nicolas, també amb el cognom Cage (que en realitat es Coppola) un germà es divertit i l'altre té una personalitat totalment distinta. A més el film es molt original, divertit i escepcional per a les persones que els agraden les pel·licules que parlen del cinema i dels oficis que té aquest.